Cap a finals del segle XVIII en la ciutat de València es van succeir plans que tractaven de fer front a la misèria i pobresa existent fruit de la crisi de la indústria i del comerç. Les noves condicions socials havien deixat pas a una massa creixent de parats i captaires que no podien ser absorbits per la Casa de Misericòrdia.

Per a fer front a esta lamentable situació es van dur a terme diversos plans o projectes, algun d'ells frustrats: les sopes econòmiques de la Real Societat Econòmica d'Amics del País, la primera Casa de Beneficència fundada pel capità general Francisco Javier Elío en 1817 i el Laboratorio de Beneficència creat per la Junta instituïda a instàncies del capità general O’Donell en 1826.

El projecte del capità general Elío va subsistir fins que els esdeveniment polítics de 1820 i la mort del seu fundador van fer decaure l'establiment fins quasi extingir-ho. Al mateix temps la crisi de l'art de la seda, indústria que ocupava el nombre més gran de bracers, va deixar a centenars de famílies en la misèria. L'any 1826 es produïx, per tant, la verdadera fundació de la Casa de Beneficència. Al novembre de 1827 els reis van visitar per primera vegada este establiment i el van declarar sota la seua protecció. La falta de mitjans va obligar a canviar la forma d'organitzar l'auxili als pobres, suprimint l'ajuda pecuniària i passant a convertir-se en un asil.

Segons l'article 1 del Reglament de 1829, l'objecte de la Reial Casa de Beneficència «és l'asil de l'artesà necessitat, on dirigit religiosament se li ocupa i socorre amb dos sopes diàries, pa i gratificació pecuniària proporcionada al seu treball». Però prompte es va transformar, de forma predominant, en un orfenat donant-se preferència a l'admissió de xiquets i xiquetes entre 7 i 13 anys, òrfens de pare i/o de mare i també d'aquells als quals els seus pares no podien atendre ni física ni moralment, sent este el criteri que va prevaldre fins a 1981.

La Casa funcionava amb autonomia tant orgànica com financera i el 4 de desembre de 1827 es va aprovar el reglament interior de Junta de Beneficència, que era la que la governava. La Llei de Beneficència de 1849, desenvolupada pel reglament de 1852, distingia entre establiments de beneficència municipals, provincials i estatals, i definia la Casa de Beneficència de València com a asil provincial dependent de la Diputació. A pesar d'això la Casa va seguir regint-se de mode autònom.

Els recursos econòmics amb què comptava van ser principalment les donacions i subscripcions i la venda dels productes elaborats pels asilats. La Junta va obtindre un impost sobre l'aigua i en 1853 la concessió d'una rifa mensual, que es va mantindre fins a 1881. Al fer-se càrrec la Diputació de la Casa de Beneficència, li va proporcionar també alguns recursos econòmics.

En 1873 la Diputació va acordar la instal·lació de les Filles de la Caritat en la Casa per a ocupar-se, sobretot, de l'educació dels xiquets. Esta orde s'hi va mantindre, excepte durant el parèntesi de la guerra civil, fins a la supressió de la institució en 1981, any en què els nous criteris relatius a l'assistència social van determinar que els xiquets havien d'estar en pisos atesos per educadors.

La Casa de Beneficència es va dir sempre així, a excepció del període de 1936-1939, en què, per mitjà d'un acord de la Diputació, va passar a dir-se Institut d'Assistència Social Mestre Ripoll.